Biografia 

Teresa Pàmies Bertran neix a Balaguer (comarca de La Noguera) el 8 d'octubre de l'any 1919. Serà la primera de quatre germans.



 

Aquests són els seus pares: l'activista comunista Tomàs Pàmies Pla i la seva segona esposa, Rosa Bertran Figuerola.

    

Als 10 anys, la Teresa ja es dedica a vendre "La Batalla", la revista
del BOC (Bloc Obrer i Camperol), partit del qual el seu pare n’era dirigent.

  

Sovint la Teresa acompanya el seu pare als mítins que fa per les terres de Lleida. Als cafès dels pobles, la puja a dalt d'una taula i li fa recitar poesíes polítiques com aquesta: 
      

¡Salve Rusia de sol refulgente!
¡Baña al mundo en tus bellos fulgores
y germina con tus resplandores
ideales de Santa Igualdad!
Tú has marcado el camino al obrero...

      
Als onze anys abandona els estudis i es col·loca d’aprenenta amb la senyora Pasquala "la millor modista de Balaguer", segons paraules de l'escriptora amb qui aprèn de cosir fins arribar al nivell d’oficiala.

    

     "En el meu àlbum personal no hi ha foto
de Primera Comunió. Per a aquell esdeve-niment, els meus pares van haver de negociar i cedir en en els seus principis. Van 'consensuar' una cerimònia discreta
i sense cap despesa. Aquell diumenge,
el meu pare va sortir de míting per la comarca, reclamant la terra per al qui la treballa, i la mare em va dur al temple de Sant Salvador, vestida d'organdí blanc, indumentària que vaig manllevar d'una veïna. Només em van haver de comprar les mitges. I no hi va haver foto per a la història."

 

La primera fotografia de la seva vida va ser aquesta. Tenia 16 anys i sortia d'un llarg dol per la seva àvia paterna. 

És llavors quan comença a militar a les Joventuts del Partit Comunista (JSUC). Als disset, tot just iniciada la guerra civil, viatja a Barcelona per assistir a una conferència nacional i ja s'hi queda. Juntament amb d'altres companyes, funda l'Aliança Nacional de la Dona Jove (1937-39). 

   
 

 

Amb poc temps, Teresa Pàmies es converteix en un referent polític important a Catalunya i comença a publicar els seus primers escrits polítics al butlletí “Juliol”, l'òrgan de les JSUC.

 

 

Els nois marxen al front i les noies, vulguin o no, hauran d'ocupar el seus llocs. Així és com, de la nit al dia, la Teresa es veu promocionada a la direcció de les JSUC. La seva tasca consisteix a organitzar missions d'ajuda als soldats i a mantenir la moral a la reraguarda. 

    
Abans de complir els divuit, participa en el famós míting a la plaça Monumental de Barcelona (març de 1937) en el qual intervenen també Federica Montseny, Dolors Bargalló, Margarita Nelken i Lluís Companys, i del què tenim constància gràfica gràcies a les conegudes fotografies d'Agustí Centelles:

 

 

El final de la Guerra Civil allunya TP de la seva família. L'any 1939 se’n va d’Espanya sense saber que no tornarà a veure la seva mare. Primer s’exilia a França, on passa un temps tancada en el camp de concentració de Magnac-Laval (a prop de Limoges).

   


   

Aconsegueix escapar del camp gràcies a l’ajuda del seu partit i embarca cap a Llatinoamèrica. Fa breus estades a la República Dominicana i a Cuba i, finalment com tantes altres catalanes i catalans— s’estableix a Mèxic, on es matricula a la Universidad Femenina per estudiar periodisme. A Mèxic hi viu vuit anys.

Un cop acabada la Segona Guerra Mundial, els refugiats europeus que havien trobat asil en terres americanes, només tenien una dèria: tornar a l’Europa alliberada. Les comunicacions entre Amèrica i Europa eren escasses. Al desembre de 1946, a la Teresa se li presentà l’ocasió d’embarcar amb un vaixell tronat que sortia del port de Tampico (Mèxic) i que, més tard, va enllaçar amb una altra nau del tot inapropiada per endinsar-se a alta mar.

El viatge va durar dues setmanes i fou tota una aventura. En el mapa que segueix podem veure l'enrevessada ruta que va seguir. Segons explica ella mateixa en el seu llibre Gent del meu exili, aquella complicada combinació de vaixells li va convenir perquè no disposava de la documentació necessària per viatjar i allí no miraven prim. 

    


    Desembre 1946, retorn a Europa amb vaixell:    
    dues setmanes de trajecte!    

   


 

TP explica: "Jo no tenia idea del que suposava viatjar en aquelles condicions amb una criatura de tres mesos, però el desfici del retorn a Europa, la por de perdre una ocasió única i la inexperiència, pesaven més que el sentit comú."

Després de passar un any a Iugoslàvia fent de locutora a Ràdio Belgrad, fixa la seva residència a Txecoslovàquia, on treballa com a redactora i locutora en les emissions en català i castellà de Ràdio Praga. Al 1960 es trasllada a França, on viu els darrers dotze anys del seu exili. Durant tot aquest periple ha tingut una filla —que mor prematurament— i quatre fills (Tomàs, Pau, Antonio i Sergi); els dos últims són fruit de la seva relació amb Gregorio López Raimundo, secretari general del PSUC, amb qui conviu fins a la mort d’aquest (2007).   

   

 

Teresa Pàmies torna a Catalunya l’any 1971, quan ha complert ja els cinquanta-dos anys, aprofitant el visat que li donen per venir a recollir el premi Josep Pla, que guanya amb el llibre “Testament a Praga” (escrit conjuntament amb el seu pare).    

Un cop establerta a Barcelona, ja no deixa d’escriure llibres 
—la major part, de caire testimonial— així com articles a diferents publicacions periòdiques (Serra d'Or, Canigó, Oriflama, Triunfo, Presència, Cuadernos para el diálogo, etc.). Durant més de 30 anys col·labora setmanalment amb una columna d’opinió al diari AVUI. També és tertuliana habitual a les emissores Ona Catalana i Catalunya Ràdio, al llarg de vint-i-dos anys.

   

 

L'any 2000 rep la Medalla d'Or de l'Ajuntament de Barcelona i un any més tard la seva labor com a escriptora és reconeguda amb el premi d'Honor de les Lletres Catalanes (és la segona dona distingida amb aquest premi, després de Mercè Rodoreda).

El 16 de març de 2009 s’acomiada dels seus oients de Catalunya Ràdio fent la seva darrera intervenció al programa “Geografia humana”. I el 18 de novembre, ja complerts els 90 anys, escriu la seva darrera columna al diari AVUI “per raons d’edat”, segons explica ella mateixa. 

Poc després abandona el pis del carrer Casanova de Barcelona i es trasllada a Granada, ciutat per la que sent una gran estima (en va escriure un llibre de viatges) i on viu el seu fill Antonio.
    

El 9 de maig de 2011, l’ajuntament de Barcelona inaugura el Centre Cultural Teresa Pàmies al barri de l’Eixample, un edifici de 7.000 m2 que consta d'una biblioteca, un centre cívic i una escola bressol. 

 
Poc amant dels reconeixements, la decisió de posar el seu nom a aquest centre va disgustar força l'escriptora en un primer moment, tot i que després s'hi va avenir. La seva precària salut no li permeté assistir a l'acte d'inauguració ni tampoc visitar l'edifici amb posterioritat. 

  
Teresa Pàmies mor a Granada el 13 de març de 2012, a l'edat de 92 anys
Vuit mesos més tard, al seu poble natal li reten un emotiu homenatge.