Informe al difunt
 |
|
|
A l’última entrevista que li va fer Josep Cuní a TV3 (21/04/2008) després de la publicació del llibre, la Teresa explicà: "Gregorio i jo ens vam conèixer l’any 1937, en la lluita de les Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya. Allí va començar tot. La nostra ha sigut una història d’amor amb intermitències. Hi ha moltes parelles que van haver de viure així. No és una situació que ajudi a mantenir els sentiments, sinó que els posa a prova. I algunes vegades els nostres sentiments no van passar la prova, i això també li ho recordo en aquest informe, perquè nosaltres teníem l’acord tàcit de no parlar de certes coses. Per exemple, no parlàvem mai de la salut ni dels ‘achaques’ de la vellesa. I els problemes conflictius procuràvem afrontar-los amb sentit de l’humor. De vegades ell i jo comentàvem: "Ens fem vells. Com serà la decrepitud?". I sempre ens negàvem a acceptar que arribaria un dia que nosaltres també seríem decrèpits. Però aquell dia va arribar. I jo vull que se sàpiga com ho va viure ell i com ho vaig viure jo. Ell va patir la pitjor part, perquè feia tres anys que estava molt malalt i no ho volia admetre. Quan anava a visitar el Gregorio a l’hospital en la seva fase final, de vegades jo deia: "No puc més". I els néts i els fills em deien: "No pots dir això". El meu estil no és demanar compassió, però arribats en aquest tràngol jo sentia la necessitat no solament que el planyessin a ell sinó que també em planyessin a mi. I això reconec que no és una actitud molt gloriosa, però...".
Després d'aquest 'informe', Teresa Pàmies ja no publicarà cap altre llibre. Serà el darrer de la seva extensa producció.
|
|
| Articles relacionats: |
| Articles relacionats: |
