Las cárceles de Soledad Real
 |
|
|
Biografia de Soledad Real, una intrèpida militant de les JSUC nascuda al barri barcelonès de la Barceloneta, que va passar setze anys de la seva vida a les presons franquistes. En aquest llibre cita Teresa Pàmies en dues ocasions: -Pàg. 90: explica un episodi ocorregut tot just iniciat l’exili de 1939, quan es trobava reclosa en un camp d’internament francès: "Cuando llegamos nos formaron a todos. El jefe de policía del sector nos presentó a una señora y nos dijo que ésta era la responsable del campo, Rosario González, una asturiana. […] Esta tal señora ha sido la más mala bestia que hemos conocido en nuestra vida. Nos trató malísimamente en el campo. El primer día llegamos tarde y nos iban a dar comida y un niño, el hijo de Teresa Pàmies, se puso a repetir de un plato y la tía lo puso que no veas”. Quan Soledad Real va dictar els seus records a l'autora del llibre, feia cinquanta anys que havien tingut lloc els fets que relata. Així, doncs, no és d’estranyar que la seva memòria patís alguna confusió. Teresa Pàmies no tenia cap fill l’any 1939 (el seu primer fill va néixer deu anys més tard). Per tant, el nen de qui parla la Soledad, no podia ser pas seu.
-Pàg. 103: al novembre de 1939, el Govern francès retorna Soledad Real a Espanya. Va passar el primer any a València, hostatjada a casa d’uns familiars. Després va voler anar a Barcelona per reunir-se amb la seva mare, obviant el perill que suposava tornar al lloc on havia residit abans de la guerra: "Le escribí a mi madre y le pregunté si podía volver. Mi madre me dijo que volviera, pero que no fuera a la casa de la Barceloneta sino a casa de unos amigos que vivían entonces en la calle Princesa, la familia Paredo, una familia fabulosa. Una familia que no tenía nada pero […] que ayudaban a todo el mundo. Allí estuvo la madre de Teresa Pàmies, y mis padres, mientras estuve yo en la cárcel.”
|
|
